Sindicalisme revolucionari

En sentit estricte, el sindicalisme revolucionari és un corrent sindical històric inspirat en Georges Sorel i Arturo Labriola, on el sindicat era la institució clau per protegir els treballadors dels seus patrons i de l'Estat (o de qualsevol abús), així com per organitzar la vida productiva i administrativa de la societat. En sentit ampli, es solen denominar com a sindicalisme revolucionari, aquelles corrents sindicals radicalitzades que s'oposen al parlamentarisme democràtic i, en alguns casos, a la subjecció dels treballadors i la seva lluita a un partit polític. És caracteritzat per la defensa de l'autonomia de les lluites de la classe treballadora, que havia estat manifestada en el lema de la Primera Internacional: l'alliberament dels treballadors serà fet pels mateixos treballadors, o no serà.

En alguns països, el sindicalisme revolucionari es pren com a sinònim de l'anarcosindicalisme, o com el seu antecessor, tant per la tesi de l'acció sindical, que busca la negociació laboral-patronal directa i rebutja realitzar-la a través del govern, com per aquella que busca organitzar la societat a través d'associacions laborals.